La Perfecció és Feixista ( Carles Hac Mor)
Ja fa dies que vinc pensant en aquestes encertades paraules del desaparegut Carles Hac Mor, i crec que són el millor títol per aquest no-manifest que podeu llegir a continuació.
En la música com en qualsevol art la imperfecció no significa que no busquis l’excel·lència. Vol dir saber veure la persona que hi ha darrera cada gest artístic. Fa un any va néixer Finis Africae ^ encara que la llavor estava en una amistat que unia Mirandón , Pope i un servidor de feia temps i que ens va portar a muntar plegats el nostre primer concert DIY el novembre del 2014. Els tres ja teníem experiència en això de muntar-nos les coses pel nostre compte. STA , projecte de Popedub porta anys autoeditant-se , Mirandón tot solet s’ha muntat La Isla , un dels estudis de gravació més meravellosos que hi ha a la Ciutat Comtal i jo també estic acostumat a muntar-me les pel·lícules solet. En tot cas hem fet pinya plegats des de fa un any i amb l’ajuda de tots els músics , dj’s , espais i públic hem muntat quasi una dotzena de trobades entre concerts i sessions.
Seguim aprenent a fer les coses, a fer les el màxim de bé i mai a fer-les perfectes, perquè si la perfecció com deia Carles Hac Mor és feixista , no ens interessa. Vivim en un món de merda i una forma de combatre’l és essent humanament imperfectes. Per això a Finis Africae ens agrada la improvització*, el soroll de fons del vinil, les sonoritats lo-fi dels enregistraments jamaicans i la música popular . Intentem en cada pas que fem acostar la música a qui la vulgui escoltar i a intentar que les músiques variades conversin. Seria més fàcil especialitzar-nos en un estil perquè la gent ens identifiqués , però no volem ser identificats i a part odiem l’especialització. Perquè la música no neix mai com un big bang, tot bé d’algun lloc i sobretot prové de la comunicació humana. No hi ha cap música pura o totes les músiques són pures. T’ho pots mirar des de l’angle que vulguis però com en les races tot és mescla i pobre del trist individu que no sigui un bon mescladís, encara que nosaltres preferim el trencadís, o sigui que les abstraccions siguin les que ens mostrin el camí a seguir , que mai és un ni dos.
Fins i tot amb un sol reproductor de música a casa o amb una connexió a internet es pot viatjar de Bali a Mali en un obrir i tancar d’ulls i intentar veure que més enllà de la sola diferència d’una lletra hi ha quelcom intangible que uneix tot el que fem i que porta el fil conductor de la persona que escolta. Tenim tot el dret a dir el que ens sembla una merda i sobretot a fer bandera del que per nosaltres té valor. Ja n’hi ha prou de condescendències i de ser políticament correcte. Per altra banda creiem que les estètiques són tant captivadores com gàbies d’or que ens impedeixen nar més enllà del nostre gust. I crec que aquí tenim una peça clau per entendre que no hi ha res a entendre i si molt a sentir. Que cal anar més enllà de les pròpies dèries i llevar- se cada matí reptant-se a descobrir. No es tracta d’ampliar gustos , sinó d’anar més enllà d’aquests , ficar-te a la pell d’un altre per poder llavors saber si t’interessa o no. Tots hem pecat de jutjar per les aparences i ho seguim fent a pesar de l’advertència de Willie Dixon que no es pot jutjar un llibre per la seva coberta. Volem ser crítics, sabent però que no hi ha cap veritat absoluta però que la meva és la meva veritat.
https://www.youtube.com/watch?v=Lch0o4wwGyw
Sabent que tot gest és polític i que tota política té els seus gestos. La música escrita en un paper no és música fins que algú la interpreta i una persona pot interpretar sense necessitar d’un paper , de fet ni tant sols necessita un instrument o més aviat qualsevol cosa pot ser un instrument com bé saben els gitanos de Barcelona que toquen a ritme d’una taula de fusta. El flux constant fa bona la dita que l’artista bo copia i el genial roba i a Stravinsky no ens atrevim a portar-li la contrària.
Cap cultura està per sobre d’una altra , cap gènere és més bo que un altre i en tots ells existeix música bona i música extremadament dolenta. I no volem fer de jutges però creiem en nosaltres mateixos perquè l’experiència és un grau , com també ho és la inexperiència. La informació no és més que informació i la desinformació no és més que desinformació. La informació no és més que desinformació i la desinformació no és més que informació. El saber si que ocupa lugar. I nosaltres intentem que estigui confortable i ens permeti desaprendre per seguir endavant. La visceralitat s’ha perdut i nosaltres creiem en ella cegament. La música és visceral o no serà. I així estem contents d’haver viscut un any on La Maceta, Koitton Club, Hangar, Convent de Sant Agustí , La Farinera del Clot, La Isla, Miuk, Tom Chant, Alex Riviriego, Gonzo, Sonido Tupinamba, Dj Jettoki, C-utter, Rayo 60, STA, Akron, Wunderkammer, Fuego, Ohmodron, Iniche, Pablo Rega, Medio Mentira, Popedub, Mirandón, Diego Armando i Grösso han sigut part essencial dels millors moments que hem viscut i que esperem seguir visquent , això tot just ha començat i recent inaugurem plataforma discogràfica i web , si voleu viatjar amb naltros , ja ho sabeu, podeu començar per Kiu, l’especial i espacial LP de Fuego.
^Finis Africae és la zona secreta de la biblioteca a El nom de La Rosa d’Umberto Eco. Un lloc on s’amaguen els llibres perillosos per la fe cristiana. Una espai misteriós!
Finis Africae és el projecte imprevisible i màgic de Juan Alberto Arteche després de la separació deNuestro Pequeño Mundo.
I també és una plataforma que rendeix homenatge a les músiques ocultes, subterrànies i variades.
*Ja vaig tenir una discussió amb més d’un per escriure improvitzacions amb TZ però és com jo pronuncio la paraula i com em vé de gust escriure-la. Com també escric nant enlloc d’anant o dugues enlloc de dues. Les regles estan per trencar-les.