La gent quan pensa amb Frank Zappa , com passa amb molts grans artistes , els perjudicis afloren amb tanta força com les idolatries . És un músic vinculat als meus primerencs records musicals a partir dels K7’s de mon germà. Ell i Sam Cooke convivint en un univers particular que segurament no em tocava per edat. Si bé l’home que va inventar al soul no em va abandonar , un box set i un parell de vinils han estat sempre menú habitual a la recepta sonora, les cintes del de Baltimore ja no van traslladar-se a Barcelona com tampoc ho van fer els cds del meu brother in arms que per alguna cosa eren seus . D’això fa quasi vint anys .
Ara en fa poc més de 3 vaig comprovar que tenia un sol vinil a les estanteries , vaig recuperar l’interès i em vaig comprar per primer cop alguns discos que havia escoltat infinites vegades : Bongo Fury amb Captain Beefheart, Sheik Yerbouti, Over- Nite Sensation – regal gentilesa de Mirandón– i el primer clàssic de Mothers Of Invention , aquest darrer terra verge per mi. I vaig gaudir amb el retrobament d’aquest vell amic, però el que em va encendre la metxa d’aquest article va ser Studio Tan. L’album conté una peça de 20 minuts anomenada Greggery Peccary on la veu sona com si hagués pres una sobredosi d’heli i això em va portar directament a Quasimoto , l’alterego de Madlib, ràpidament vaig anar a cercar The Further Adventures of Lord Quas. El que volia era notar les similituds vocals amb l’enigmàtic Lord Quas i sorpresa no només era clara aquesta connexió sinó que el disc contenia dos homenatges inequívocs més. El primer el títol del disc que es linka amb The Adventures of Greggery Peccary, la frase amb que comença el tema de Zappa! La segona és a la portada , d’una de les finestres emergeix Dilla amb un nuvolet de còmic on es llegueix Freak Out títol del primer disc de Mothers i ho fa amb la mateixa tipografia de l ‘original.
Ja ho tenia i no era tant estrany, el Hip-hop recerca en mil i un discos aquells passatges plens de grooves i excentricitats , elements habituals en Zappa. Així doncs ara només feia falta trobar samplejos reals i amb una eïna com Who Sampled és molt més fàcil que en el passat. La música més progressiva, convertida en repetitiva o com punkitzar el progressiu com en certa forma va fer bona part del post-punk.
Primera parada l’esmentat Otis Jackson , en el seu projecte Madvillain compartit amb Doom , Meat Grinder té Sleepin in Jar com a base del tema , anys més tard Tyler , The Creator també l’usa a Fuck the Election. A Hallucination Amon i Giant Okara en aquest cas del seu projecte en solitari trobem un vocal que podria ser un skit marca de la casa però que un cop escoltes Lumpy gravy II te n’adones que en si l’original ja té aquest format humorístic De fet l’humor és un altra de les coses que comparteixen els dos universos. Extraño Weys que homenatgen a Madvillain amb el seu nom citen a Zappa a Origami i reconeixen també haver-lo samplejat en algun moment!
I així fins una vintenta de tracks on és triturat amb un sampler i reconvertit en Hip Hop. MF Doom utlitza esboços de Would you lie a Snack a Beef Rap i Gumbo i el gran J Dilla en el seu Donuts fa un mash up dels de veritat amb el Dance contest de Zappa, Gal Macdermot i Lou Rawls , Mash és el nom de la miniatura en qüestió. GZA a Cold World del seu clàssic Liquid Swords sampleja un riff de guitarra del Plastic People dels Mothers of Invention. La cançó en qüestió dóna nom també a un club d’electrònica ja difunt a Londres i a un grup de rock psicodèlic progressiu de l’antiga Txecoslovàquia que va ser esencial en la difusió de la contracultura en l‘opressiu àmbit del comunisme, nom complet The Plastic People of the Universe. Però el més interessant és que conté una cita al Louie Louie que apareix també a mitja dotzena més de peces del guitarrista. Entre elles la que ha impulsat aquest text que també referencia Chameleon versió Headhunters i l’entrada dels Gladiadors de Julius Fucik. In a Gadda Stravinsky cita a Iron Butterfly. El riff del Who Knows de Hendrix apareix a Cosmik Debris, Tinsel Town rebellion recupera a Cream i Black Sabbath, A Catholic Girls és la lletra de All The Way de Frank Sinatra … i més referències a Lionel Hampton, Bob Dylan, música clàssica oriental…un no parar. I la portada de We’re Only in It For the Money reinterpreta el Sgt. Peppers…
A part hi ha qui dirà que rapeja quasi la major part del temps i si aquest seria una connexió òbvia però el vincle crec molt més interessant i profund és en aquesta devoció per samplejar avant la lettre . Amb això no el volem considerar inventor de res , la reutilització de material aliè està en els fonaments de totes les músiques . Però és el Hip Hop qui porta aquest modus operandi i l’ institucionalitza de forma magistral fins a l’arribada dels legisladors del copyright que durant una temps van paralitzar aquesta forma creativa que a dia d’avui és mètode per gairebé la totalitat de la música que escoltem.
El seu llegat no acapara només l’atenció del Hip-hop sino de cert indie amb homenatges com el del tercer disc de Pavement, se sap que el seu primer bateria era un fan confès tot i que a Wowee Zowee ja no hi toca , el títol fa referència a un track del debut de Mothers. Bona part del krautrock i la psicodèlia europea té el grup com a referent musical i contracultural . Però això ja és un altra historia, En tot cas és curiós que Zappa a dia d’avui es vegi abocat a ser oblidat per gran part de la crítica i públic. Una de les raons és que no és música de fons més aviat és soroll de fons , és música que requereix predisposició , atenció per destriar el gra de la palla, que n’hi ha tant d’una cosa com de l’altra. Sens dubte Zappa és dogmàtic en la seva recerca i alhora trenca dogmatisme entre música popular i clàssica i ho fa en el format del pop i el rock en gran part de la seva obra, si una cosa admiro d’un músic és la capacitat per no tenir por a equivocar-se i la necessitat del canvi constant .
De colofó la seva interpretació música amb una bicicleta abans que es deixés endur pel Rock & Roll.
Aclariment : Seguint amb el meu renovat interès per Zappa , fa poc , amb l’article ja acabat , vaig adquirir el Joe’s Garage i la sopresa va ser màxima el trobar un advertiment explícit que fa sobre samplejar sense autotirzació qualsevol esboç del disc i aclarint que fer-ho seria una violació de les lleis. El disc és de l’any 79 però l’edició és del 89 en plena Golden Era del Hip-hop i del sampling!
Important : totes les imatges porten música i les negretes també en la seva majoria . Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura (Zappa) a no ser que deixis que soni mentre escrius o llegeixes.